LA DONA AL CINEMA: Dones al cine

Buscant pel·lícules per Internet he trobat el següent: "Pretty Woman: la pèl-roja i la Grifos aquella, la rossa, estan genials”. Tot seguit posava que aquesta opinió havia estat avaluada com a “molt útil” per diversos membres de la Web en qüestió. No entenc com pot ser que es consideri “molt útil” una opinió on se substitueix el nom de la reconeguda actriu Julia Roberts per “la pèl-roja” i on es parla d’una tal Grifos que ni tan sols existeix com a tal; això sí, sabem que és “la rossa”.

He recordat l’argument de Pretty Woman i no m’ha faltat gaire temps per adonar-me que no és més que una altra pel·lícula d’aquelles en què surt la típica dona estereotipada. Es tracta d’un altre film que parla de la dona que somia “el seu príncep blau de conte de fades”.

Quantes pel·lícules hem de veure per adonar-nos de com s’ha fet servir la dona al cinema? Estem cansades de veure “la dona com a objecte de desig”, “la dona sotmesa a l’home”, “la dona reprimida” o a vegades fins i tot “la dona que no pensa”. És que hi ha una crisi de creativitat i imaginació entre els directors de cinema?

I tot i així el més trist és que aquest tipus de pel·lícules acaben essent les que tenen més èxit. Moltes noies, encegades per l'enorme influència del cine i la televisió, acaben acceptant aquesta equívoca reputació que els medis acostumen a donar. No cal passejar-se gaire per veure quantes noies volen assemblar-se a la noia d’aquella pel·lícula que, tot i ser reconeguda oficialment com una gran inútil i sense cervell, és rematadament guapa i té uns pits enormes.

Les dones volem més pel·lícules com Verónica Guerin, Million dollar baby o Thelma i Louise que parlin de noies lluitadores, noies capaces de fer qualsevol cosa, noies que protagonitzin papers que engrandeixin la concepció femenina de la societat i no que la redueixin a un objecte purament estètic que més val que estigui callat. Ja hem estat callades prou temps.

Exemple d'un paper de dona forta a Million Dollar Baby