lunes, 4 de mayo de 2009

“No és fàcil fer-se un lloc al cinema, i en el meu cas va venir una mica de rebot”


Esteve Riambau, crític i realitzador cinematogràfic, va iniciar la seva trajectòria universitària com a estudiant de Medicina, però després de deu anys exercint la professió, va decidir dedicar-se a la seva veritable passió: el cinema. Actualment és professor de l'assignatura de tècniques cinematogràfiques a la Universitat Autònoma de Barcelona, ha dirigit dues pel·lícules i ha escrit diversos llibres sobre el món del setè art.


Sabem que vas estudiar medicina i ens sembla curiós que hagis acabat dedicant-te al cinema. Ens pots explicar com és que vas prendre aquesta decisió?


La resposta és molt fàcil. Jo portava el “cineclub” de la facultat. Vaig estudiar medicina durant deu anys tenint el cinema com a hobby i vaig començar a publicar coses sobre cinema. Més tard, per circumstàncies professionals, vaig decidir que la professió es convertia en hobby i el hobby en professió.


I quan vas començar a ser professor?


Això va ser immediatament. Treballava en un hospital on portava un servei comarcal de nefrologia i, per determinades circumstàncies i juntament amb una oferta que vaig rebre per fer classes de cinema, vaig estar un any i mig de transició a l’escola de ciències de l’educació fent l’assignatura d’imatge. L’any 92 vaig entrar aquí com a professor associat i l’any 95 vaig llegir la tesi i vaig començar a impartir/fer classes de cinema.


Creus que la crisi econòmica ha afectat el cinema?


Relativament. De fet el cinema segueix essent un mitjà força econòmic. El cost de l’hora és molt barat en relació amb altres tipus de lleure. Per exemple, agafar el cotxe i anar-se’n de cap de setmana surt molt més car. No crec que el cinema sigui un dels sectors més afectats per aquesta crisi. Una altra cosa és que el cinema tingui les seves pròpies crisis. Si ho comparem històricament, la gran crisi dels anys 30 va ser un espectacle extraordinàriament popular precisament per això, perquè era molt barat.


Hem vist que has escrit molts llibres i has fet treballs sobre Orson Welles. Què és el que et crida l’atenció d’aquesta figura del cinema?


Va ser gairebé casualitat. Una editorial em va dir que triés un autor americà viu però amb una certa obra per escriure un llibre. No sé per què vaig escollir Orson Welles en concret. Bé, m’agradava, però mai no hauria imaginat que darrere hi hauria tot el que vaig trobar d’Orson Welles. En el meu primer llibre ja s’intueix que no només és un director de cine important, sinó que també és, dins la tradició del Renaixement, el que s’entén per un artista multimediàtic. Un personatge que ha treballat en teatre, ràdio, televisió, cinema, que ha escrit llibres, que té una dimensió política, etc. Això obria uns pous molt profunds en aquell moment molt poc treballats. El primer llibre va tenir una certa difusió, la qual cosa va fer que jo continués per aquesta línia. A partir d’aquí m’hi vaig posar i encara no he parat. Tenim una mena de grup informal internacional d’experts que periòdicament ens trobem en filmoteques, festivals, etc, per posar-nos al dia i discutir sobre cinema. L’any passat, per exemple, em va sorgir la possibilitat d’adaptar i dirigir una obra de teatre en la qual Josep Maria Pou interpreta el personatge de Welles.


Sabem que has dirigit alguna pel·lícula. Tens algun projecte en ment actualment?


Tinc una altra pel·lícula que està acabada però encara pendent d’estrenar.


Creus que és fàcil fer-se un lloc al món del cinema?
No, i en el meu cas va venir una mica de rebot. Jo mai no m’havia plantejat ser director de cinema però va ser fruit d’una sèrie de circumstàncies en què va aparèixer tot un seguit de material que va trobar l’Elisabet Cereza. Aquest material consistia en una pel·lícula amateur rodada a Sant Julià de Vilatorta, en la qual sortia el seu pare que havia mort feia 30 anys. Em va trucar i em va preguntar què em semblava. Em va interessar molt i va sortir el projecte de llargmetratge. Vam trobar producció i tot va anar força bé. La segona pel·lícula es diu “Màscares” i va sorgir arrel l’obra de teatre d’Orson Welles. Hi ha una experiència interessant i és una circumstància irrepetible en què es pot veure el procés que segueix Josep Maria Pou, un gran actor, per posar-se dins el personatge d’Orson Welles.


Quina és la teva etapa o pel·lícula preferida del cinema?


La veritat és que jo no sóc gaire de rànquings ni classificacions. Hi ha pel·lícules que m’agraden més, d’altres que m’agraden menys. Pel·lícules que m’interessen molt i no m’agraden gens. Per dir-ho d’alguna manera, sóc poc mitòman en aquest aspecte.


El nombre de dones directores és molt inferior al d’homes. Creus que poc a poc hi haurà una equiparació?


La proporció de dones al cinema va lligada al paper social de la dona al llarg de la història. El cinema no és cap excepció i per tant no estem descobrint res de nou. Actualment hi ha un debat entre elles mateixes, en el qual unes aposten per fer un cinema feminista i altres diuen precisament que l’equiparació real passa per no fer aquestes distincions, i per tant gaudir de les mateixes oportunitats. Que la dona pugui fer Westerns i pel·lícules de boxa i que no se les encaselli només per fer drames romàntics. En aquest sentit n’hi ha que adopten una postura molt igualitària, com són Isabel Coixet o Rosa Vergés, però n’hi ha d’altres que són més feministes en el sentit més radical.


No hay comentarios:

Publicar un comentario