El curiós cas de Benjamin Button
La història d’un home que viatja en sentit contrari a les agulles del rellotge

Fitxa tècnica

Títol: El curiós cas de Benjamin Button
Direcció: David Fincher
Producció: Paramount Pictures i Warner Bros.
Guió: Eric Roth
Música: Alexandre Desplat
Fotografia: Claudio Miranda
Actors: Brad Pitt / Cate Blanchett / Taraji P. Henso
Any i país d’estrena: 25 de desembre de 2008 (USA)
6 de febrer de 2009 (Espanya)
Gènere: Drama
Duració: 166 min.

De la mà del director que ja l’any 1992 va crear expectació amb el thriller “Seven” i més tard al 1999 va sorprendre al públic amb la pel·lícula “The fight club”, arriba als cinemes el drama titulat “El curiós cas de Benjamin Button”. Inspirada en una novel·la curta de F. Scott Fitzgerald escrita als anys 20, el director David Fincher, aposta aquest vegada pel cinema dramàtic i emocional, trencant així, per primer cop, amb la seva tendència a crear pel·lícules plenes de misteri i suspens com ara “The game” o “Zodiac”. Fincher, també conegut per haver dirigit videoclips musicals de Madonna o George Michael, torna a treballar per tercer cop amb el consagrat actor Brad Pitt, qui en aquesta ocasió interpreta un paper molt diferent al d’altres pel·lícules del director. Pitt, acostumat a treballar amb Fincher representant papers característics per la seva força i seguretat, passa a interpretar en aquest film un personatge melancòlic, nostàlgic i tendre.

L’argument de la pel·lícula és simple però a la vegada molt rebuscat. La pel·lícula narra la història d’en Benjamin Button (Brad Pitt), un nadó que neix en estranyes circumstàncies. Si bé la seva ment segueix el transcurs natural de la vida, el seu cos pateix un procés de creixement invers. A mesura que passa el temps, veu com la gent que l’envolta va envellint, però ell cada cop se sent més viu, fort i jove. Tot va bé fins que en s’enamora d’una vella amiga de la infància (Cate Blanchett). A partir d’aquest moment, Benjamin comença a tenir por d’allò que mai s’havia plantejat, el seu final. Ell es nega a viure l’amor amb la dona de la seva vida per por a convertir-se en un nadó i no poder respondre de les seves actuacions.

En aquesta pel·lícula, també podem apreciar el gust del director pels muntatges que superen les barreres del temps mitjançant flashbacks. La narració combina dos escenaris que estan separats per l’espai i el temps: el present i el passat. Podríem dir que aquests muntatges són un senyal d'identitat de Fincher perquè els trobem a la majoria de les seves pel·lícules.

Tot i que Brad Pitt no decep, destaca més l’actuació d’alguns dels personatges secundaris. Nominada a 13 Oscars, dels quals tan sols en va aconseguir 3 en les categories més tècniques, podríem dir que va ser la gran perdedora dels Premis de l'Acadèmia del 2009. Probablement va ser sobrevalorada, però tenint en compte el seu rival directe, “Slumdog Millionaire”, nombrosos experts van considerar que es va cometre una injustícia. Tal i com indica el seu títol, el primer que ens atrau a anar al cinema a veure-la és la curiositat per conèixer la història que ens vol explicar aquest petit home. Un relat sobre el pas del temps i la mortalitat, sobre la voluntat devastadora de la mort i la fugacitat de l'ésser humà davant aquest immens oceà. Un home que viatja en sentit contrari a les agulles del rellotge i que crea al seu voltant un mosaic d'històries paral·leles en direcció contrària. Amb una narració tan original com aquesta, el director ens fa viatjar entre les emocions més naturals i humanes: el riure, el plor, l'expectació i la pena. Si a aquest gran conte de fades li afegim uns efectes especials i maquillatges sublims, obtenim, juntament amb la direcció de Fincher, una magnífica pel·lícula.

El curiós cas de Benjamin Button
David Fincher/ basada en la novel·la de F. Scott Fitzgerald
Warner Home Video
Contingut: 1 Disc.
Imatge: 2.40:1 16/9 anamòrfica.
Àudio: Dolby Digital 5.1 Anglès, Castellà, Alemany.
Subtítols: Castellà, Danès, Holandès, Finlandès, Alemany, Noruec, Portuguès, Suec, Anglès per sords, Alemany per sords.
Contingut extra: comentaris del director
159 min

“No és fàcil fer-se un lloc al cinema, i en el meu cas va venir una mica de rebot”

Esteve Riambau, crític i realitzador cinematogràfic, va iniciar la seva trajectòria universitària com a estudiant de Medicina, però després de deu anys exercint la professió, va decidir dedicar-se a la seva veritable passió: el cinema. Actualment és professor de l'assignatura de tècniques cinematogràfiques a la Universitat Autònoma de Barcelona, ha dirigit dues pel·lícules i ha escrit diversos llibres sobre el món del setè art.

Sabem que vas estudiar medicina i ens sembla curiós que hagis acabat dedicant-te al cinema. Ens pots explicar com és que vas prendre aquesta decisió?

La resposta és molt fàcil. Jo portava el “cineclub” de la facultat. Vaig estudiar medicina durant deu anys tenint el cinema com a hobby i vaig començar a publicar coses sobre cinema. Més tard, per circumstàncies professionals, vaig decidir que la professió es convertia en hobby i el hobby en professió.

I quan vas començar a ser professor?

Això va ser immediatament. Treballava en un hospital on portava un servei comarcal de nefrologia i, per determinades circumstàncies i juntament amb una oferta que vaig rebre per fer classes de cinema, vaig estar un any i mig de transició a l’escola de ciències de l’educació fent l’assignatura d’imatge. L’any 92 vaig entrar aquí com a professor associat i l’any 95 vaig llegir la tesi i vaig començar a impartir/fer classes de cinema.

Creus que la crisi econòmica ha afectat el cinema?

Relativament. De fet el cinema segueix essent un mitjà força econòmic. El cost de l’hora és molt barat en relació amb altres tipus de lleure. Per exemple, agafar el cotxe i anar-se’n de cap de setmana surt molt més car. No crec que el cinema sigui un dels sectors més afectats per aquesta crisi. Una altra cosa és que el cinema tingui les seves pròpies crisis. Si ho comparem històricament, la gran crisi dels anys 30 va ser un espectacle extraordinàriament popular precisament per això, perquè era molt barat.

Hem vist que has escrit molts llibres i has fet treballs sobre Orson Welles. Què és el que et crida l’atenció d’aquesta figura del cinema?

Va ser gairebé casualitat. Una editorial em va dir que triés un autor americà viu però amb una certa obra per escriure un llibre. No sé per què vaig escollir Orson Welles en concret. Bé, m’agradava, però mai no hauria imaginat que darrere hi hauria tot el que vaig trobar d’Orson Welles. En el meu primer llibre ja s’intueix que no només és un director de cine important, sinó que també és, dins la tradició del Renaixement, el que s’entén per un artista multimediàtic. Un personatge que ha treballat en teatre, ràdio, televisió, cinema, que ha escrit llibres, que té una dimensió política, etc. Això obria uns pous molt profunds en aquell moment molt poc treballats. El primer llibre va tenir una certa difusió, la qual cosa va fer que jo continués per aquesta línia. A partir d’aquí m’hi vaig posar i encara no he parat. Tenim una mena de grup informal internacional d’experts que periòdicament ens trobem en filmoteques, festivals, etc, per posar-nos al dia i discutir sobre cinema. L’any passat, per exemple, em va sorgir la possibilitat d’adaptar i dirigir una obra de teatre en la qual Josep Maria Pou interpreta el personatge de Welles.

Sabem que has dirigit alguna pel·lícula. Tens algun projecte en ment actualment?

Tinc una altra pel·lícula que està acabada però encara pendent d’estrenar.

Creus que és fàcil fer-se un lloc al món del cinema?
No, i en el meu cas va venir una mica de rebot. Jo mai no m’havia plantejat ser director de cinema però va ser fruit d’una sèrie de circumstàncies en què va aparèixer tot un seguit de material que va trobar l’Elisabet Cereza. Aquest material consistia en una pel·lícula amateur rodada a Sant Julià de Vilatorta, en la qual sortia el seu pare que havia mort feia 30 anys. Em va trucar i em va preguntar què em semblava. Em va interessar molt i va sortir el projecte de llargmetratge. Vam trobar producció i tot va anar força bé. La segona pel·lícula es diu “Màscares” i va sorgir arrel l’obra de teatre d’Orson Welles. Hi ha una experiència interessant i és una circumstància irrepetible en què es pot veure el procés que segueix Josep Maria Pou, un gran actor, per posar-se dins el personatge d’Orson Welles.

Quina és la teva etapa o pel·lícula preferida del cinema?

La veritat és que jo no sóc gaire de rànquings ni classificacions. Hi ha pel·lícules que m’agraden més, d’altres que m’agraden menys. Pel·lícules que m’interessen molt i no m’agraden gens. Per dir-ho d’alguna manera, sóc poc mitòman en aquest aspecte.

El nombre de dones directores és molt inferior al d’homes. Creus que poc a poc hi haurà una equiparació?

La proporció de dones al cinema va lligada al paper social de la dona al llarg de la història. El cinema no és cap excepció i per tant no estem descobrint res de nou. Actualment hi ha un debat entre elles mateixes, en el qual unes aposten per fer un cinema feminista i altres diuen precisament que l’equiparació real passa per no fer aquestes distincions, i per tant gaudir de les mateixes oportunitats. Que la dona pugui fer Westerns i pel·lícules de boxa i que no se les encaselli només per fer drames romàntics. En aquest sentit n’hi ha que adopten una postura molt igualitària, com són Isabel Coixet o Rosa Vergés, però n’hi ha d’altres que són més feministes en el sentit més radical.

Traducció de castellà a català

Keira Knightley, de maltractada
Maricel Chavarría | 04/04/2009 - 19:01 hores

Keira Knightley i Joe Wright, protagonista i director, respectivament, d'una versió magnífica d'Orgull i prejudici, de Jean Austen, han dut a terme un experiment interessant: mostrar a una celebritat en la situació d'una dona maltractada per a una campanya contra la violència domèstica.

L'organització Women’s Aid de Gran Bretanya els ha demanat un curt de dos minuts, que ambdós han rodat sense ànim de lucre, en el qual Knightley s'interpreta gairebé a sí mateixa sortint d'un rodatge i tornant a casa. Allà l'espera un individu desdibuixat, la seva parella, que acaba de trencar un mirall d'un cop de puny i li pregunta amb evident agressivitat si estava satisfeta del que havia gravat aquell dia al plató.

Quan ella li suplica que no comenci de nou amb aquesta llauna i li dóna un drap perquè es netegi la sang de la ferida, ell l'hi retorna llençant-li a la cara. En aquell instant, quan encara no hi ha més violència que aquesta manifesta falta de respecte, Knightley adopta una expressió de sorpresa i d’indignació i dirigint-se a la càmera, diu: “ Això no és el que havíem acordat al guió”.

A partir d'allà, l'ombra de l'individu li etziba un brutal cop de puny, la fa caure, l'agafa pels cabells, la colpeja i li dóna puntades de peu... mentre la càmera es va allunyant i es descobreix que tot era una suposada recreació a un plató convertit en loft. “No hauria de cridar algú 'Tallin!'?”, apareix escrit com a eslògan. El poden veure a 'youtube' o als cinemes britànics a partir d'aquest primer dilluns d'abril, ja que sembla que el nivell de violència el fa inadmissible per emetre's a la televisió.

Doncs bé, mai ha tingut més utilitat el cinema dins del cinema. El múltiple joc de miralls entre realitat i ficció que construeix Wright convida a diverses reflexions. La primera, que qualsevol dona maltractada deixi d'identificar-se amb l'insignificant persona en què l'ha reduït el seu maltractador i pugui aferrar-se a la imatge d'una dona segura de sí mateixa com tan sols Keira Knightley sap interpretar des de la seva fragilitat (s’ha de recordar la digna empenta que mostra a Orgull i prejudici, on rebutja al seu adinerat pretendent per classista i masclista, i així no actua com una gata maula). La segona, que a la mínima evidència s'ha de cridar “Tallin aquesta porqueria d'escena perquè no és el que vam acordar quan aquest i jo vam decidir ser parella”. És a dir, que en l'amor no hi van inclosos ni de bon tros els menyspreus. I tercera i última, que cridar “Tallin!” correspon a qualsevol que pugui tenir coneixement o sospita que s'està produint un maltractament. D'altra manera, estaríem de nou davant d'una snuff movie en què l'espectador és còmplice del delicte i la víctima no acaba de creure's allò que li està passant

(Entren tres nois a la sala de cine fent escàndol i xivarri, intentant trobar la fila i les butaques en les que han de seure).

QUIM: D’acord, hem d’anar a la fila 6 i les butaques són la 12, la 13 i la 14.

ORIOL: És gairebé a primera fila. No passaran ni 20 minuts de pel·lícula que ja tindrem mal de coll

QUIM: A mi no em miris, el responsable d’agafar les entrades ha estat en Miquel.

MIQUEL: Quin problema tens Oriol?. Has de mirar les coses sempre positivament. Fes com jo i pensa que, com més a prop de la pantalla estiguem, millor vista tindrem dels pits de l’Angelina Jolie.

ORIOL: Ben mirat si, tens raó.

QUIM: Nois, és allà. Anem.

(Finalment, ja asseguts, les llums s’apaguen i la pel·lícula comença)

ORIOL ( a en Miquel ): I com dius que es titula aquesta pel·lícula?

MIQUEL: Diria que Wanted o alguna cosa així. No se ben bé de que tracta però al cartell promocional, la Jolie aquesta, surt més bona que mai, amb pistoles i tot.

ORIOL: D’acord ja sé quina és. És veritat, surt genial!

QUIM: Voleu callar? La pel·lícula ja ha començat.

MIQUEL (a l’Oriol): Si si, ja callem

ORIOL: Jo la recordo a aquella pel·lícula d’acció que va fer amb en Brad Pitt. Vaig estar tota l’estona bavejant al cinema amb aquelles cames, aquells pits, aquells llavis...

MIQUEL: És veritat, els seus llavis. Si pogués quedar-me amb una part del seu cos, no sabria si quedar-me amb els llavis o amb els seus enormes pits.

ORIOL: Doncs jo ho agafaria tot. D’una mossa com aquesta no se’n pot desaprofitar res.

QUIM: No penso tornar a dir-ho. Vull veure i escoltar la pel·lícula.

ORIOL (a en Quim): Va Quim, no t’enfadis. Segur que penses igual que nosaltres.

QUIM: No tinc una altra cosa a fer que posar-me com si fos un adolescent de 15 anys a parlar sobre els pits tan ben posats de l’Angelina Jolie.

MIQUEL: Ahà! Tu també ho creus.

QUIM: Bah! Deixeu-me tranquil i calleu d’una vegada.

ORIOL (de nou a en Miquel): Doncs si la Jolie es plantés a casa meva, en menys de 10 segons ja tindria fetes les maletes de la novia.

MIQUEL: Jo en menys de 5. És el desig sexual de qualsevol home. No li diria que no per res del món. És més, si pogués, pagaria per una nit amb ella.

ORIOL: És veritat. Si jo pogués faria realitat totes les meves fantasies sexuals amb ella.

MIQUEL: Només de pensar-hi, em poso...

QUIM (interromp l’Oriol): D’acord, ja està bé colla de depravats, pervertits i degenerats. Calleu d’una vegada! Estic fart que sempre que anem al cinema us passeu tota la pel·lícula comentant lo bones que estan les actrius que hi apareixien. Són persones. No són objectes sexuals que pugueu controlar al vostre plaer. Els hi heu de tenir respecte, a totes. Em sembla increïble que hagueu de conèixer a les actrius pels seus dots físics i no pels seus dots professionals. I sí, es cert que l’Angelina Jolie és molt atractiva, però això no us dóna dret a tractar-la com si fos un tros de carn al que volguéssiu donar, ansiosament, una mossegada. És una actriu important i distingida. Així que no heu de parlar d’ella tan llibertinament.

MIQUEL: Has acabat Quim?

QUIM: Sí.

ORIOL: Doncs calla ja i deixa’ns veure la pel·lícula, que ja surt la Jolie.

MIQUEL: Mira-la Oriol! Quines cames...

ORIOL: Quins pits...

MIQUEL: Quins llavis...

ORIOL y MIQUEL (a la vegada): Quina tia!

QUIM (a si mateix): Increïble. Panda de depravats, pervertits i degenerats.

EL GOVERN IMPULSARÀ NOVES MESURES PER ACABAR AMB LA CRISI DE LA DONA EN EL MÓN DEL CINEMA

El govern espanyol es va comprometre ahir a l'acte d'inauguració de la I Trobada Internacional de Dones de l’Audiovisual, organitzada per la CIMA (Asociación de Mujeres Cineastas y de Medios Audiovisuales), a impulsar al màxim tot un seguit de mesures per fomentar i ajudar el sector femení dins del món audiovisual.

María Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta del Govern, va destacar que la creació audiovisual a Espanya està majoritàriament en mans masculines. A més a més, va puntualitzar que avui dia les directores no passen del 13 per cent del total. A fi que aquesta situació canviï, el Govern impulsarà al màxim les mesures que ja estan establertes dins de la nova Llei del Cine, com la concessió d’ajudes a productores que fomentin la incorporació de dones. També es crearà una secció específica dins del ‘Centro Nacional de las Artes Audiovisuales’, i un premi per tal de reconèixer la trajectòria professional d’aquelles dones que ja han destacat en aquest món. S'han de prendre mesures ja que, segons la vicepresidenta, la situació actual suposa 'una bretxa massa gran per una societat moderna i avançada com l'espanyola'.

La situació de la dona en el món del cinema és molt precària; de fet, el 90% del cinema espanyol està realitzat per homes i només una de cada dues dones ha aconseguit fer més d’una pel·lícula. No obstant això, el 55% dels joves que al 2007 van acabar els seus estudis al sector audiovisual eren dones.

La CIMA, organitzadora de la trobada internacional esmentada, és una associació que reuneix a més de 100 dones professionals per tal de fomentar una presència equitativa de la dona en el sector de l’audiovisual.

Dones al cine

Buscant pel·lícules per Internet he trobat el següent: "Pretty Woman: la pèl-roja i la Grifos aquella, la rossa, estan genials”. Tot seguit posava que aquesta opinió havia estat avaluada com a “molt útil” per diversos membres de la Web en qüestió. No entenc com pot ser que es consideri “molt útil” una opinió on se substitueix el nom de la reconeguda actriu Julia Roberts per “la pèl-roja” i on es parla d’una tal Grifos que ni tan sols existeix com a tal; això sí, sabem que és “la rossa”.

He recordat l’argument de Pretty Woman i no m’ha faltat gaire temps per adonar-me que no és més que una altra pel·lícula d’aquelles en què surt la típica dona estereotipada. Es tracta d’un altre film que parla de la dona que somia “el seu príncep blau de conte de fades”.

Quantes pel·lícules hem de veure per adonar-nos de com s’ha fet servir la dona al cinema? Estem cansades de veure “la dona com a objecte de desig”, “la dona sotmesa a l’home”, “la dona reprimida” o a vegades fins i tot “la dona que no pensa”. És que hi ha una crisi de creativitat i imaginació entre els directors de cinema?

I tot i així el més trist és que aquest tipus de pel·lícules acaben essent les que tenen més èxit. Moltes noies, encegades per l'enorme influència del cine i la televisió, acaben acceptant aquesta equívoca reputació que els medis acostumen a donar. No cal passejar-se gaire per veure quantes noies volen assemblar-se a la noia d’aquella pel·lícula que, tot i ser reconeguda oficialment com una gran inútil i sense cervell, és rematadament guapa i té uns pits enormes.

Les dones volem més pel·lícules com Verónica Guerin, Million dollar baby o Thelma i Louise que parlin de noies lluitadores, noies capaces de fer qualsevol cosa, noies que protagonitzin papers que engrandeixin la concepció femenina de la societat i no que la redueixin a un objecte purament estètic que més val que estigui callat. Ja hem estat callades prou temps.

Exemple d'un paper de dona forta a Million Dollar Baby



Escena de la pel·lícula Pretty Woman on la dona està sotmesa a l'home