Traducció de castellà a català

Keira Knightley, de maltractada
Maricel Chavarría | 04/04/2009 - 19:01 hores

Keira Knightley i Joe Wright, protagonista i director, respectivament, d'una versió magnífica d'Orgull i prejudici, de Jean Austen, han dut a terme un experiment interessant: mostrar a una celebritat en la situació d'una dona maltractada per a una campanya contra la violència domèstica.

L'organització Women’s Aid de Gran Bretanya els ha demanat un curt de dos minuts, que ambdós han rodat sense ànim de lucre, en el qual Knightley s'interpreta gairebé a sí mateixa sortint d'un rodatge i tornant a casa. Allà l'espera un individu desdibuixat, la seva parella, que acaba de trencar un mirall d'un cop de puny i li pregunta amb evident agressivitat si estava satisfeta del que havia gravat aquell dia al plató.

Quan ella li suplica que no comenci de nou amb aquesta llauna i li dóna un drap perquè es netegi la sang de la ferida, ell l'hi retorna llençant-li a la cara. En aquell instant, quan encara no hi ha més violència que aquesta manifesta falta de respecte, Knightley adopta una expressió de sorpresa i d’indignació i dirigint-se a la càmera, diu: “ Això no és el que havíem acordat al guió”.

A partir d'allà, l'ombra de l'individu li etziba un brutal cop de puny, la fa caure, l'agafa pels cabells, la colpeja i li dóna puntades de peu... mentre la càmera es va allunyant i es descobreix que tot era una suposada recreació a un plató convertit en loft. “No hauria de cridar algú 'Tallin!'?”, apareix escrit com a eslògan. El poden veure a 'youtube' o als cinemes britànics a partir d'aquest primer dilluns d'abril, ja que sembla que el nivell de violència el fa inadmissible per emetre's a la televisió.

Doncs bé, mai ha tingut més utilitat el cinema dins del cinema. El múltiple joc de miralls entre realitat i ficció que construeix Wright convida a diverses reflexions. La primera, que qualsevol dona maltractada deixi d'identificar-se amb l'insignificant persona en què l'ha reduït el seu maltractador i pugui aferrar-se a la imatge d'una dona segura de sí mateixa com tan sols Keira Knightley sap interpretar des de la seva fragilitat (s’ha de recordar la digna empenta que mostra a Orgull i prejudici, on rebutja al seu adinerat pretendent per classista i masclista, i així no actua com una gata maula). La segona, que a la mínima evidència s'ha de cridar “Tallin aquesta porqueria d'escena perquè no és el que vam acordar quan aquest i jo vam decidir ser parella”. És a dir, que en l'amor no hi van inclosos ni de bon tros els menyspreus. I tercera i última, que cridar “Tallin!” correspon a qualsevol que pugui tenir coneixement o sospita que s'està produint un maltractament. D'altra manera, estaríem de nou davant d'una snuff movie en què l'espectador és còmplice del delicte i la víctima no acaba de creure's allò que li està passant

(Entren tres nois a la sala de cine fent escàndol i xivarri, intentant trobar la fila i les butaques en les que han de seure).

QUIM: D’acord, hem d’anar a la fila 6 i les butaques són la 12, la 13 i la 14.

ORIOL: És gairebé a primera fila. No passaran ni 20 minuts de pel·lícula que ja tindrem mal de coll

QUIM: A mi no em miris, el responsable d’agafar les entrades ha estat en Miquel.

MIQUEL: Quin problema tens Oriol?. Has de mirar les coses sempre positivament. Fes com jo i pensa que, com més a prop de la pantalla estiguem, millor vista tindrem dels pits de l’Angelina Jolie.

ORIOL: Ben mirat si, tens raó.

QUIM: Nois, és allà. Anem.

(Finalment, ja asseguts, les llums s’apaguen i la pel·lícula comença)

ORIOL ( a en Miquel ): I com dius que es titula aquesta pel·lícula?

MIQUEL: Diria que Wanted o alguna cosa així. No se ben bé de que tracta però al cartell promocional, la Jolie aquesta, surt més bona que mai, amb pistoles i tot.

ORIOL: D’acord ja sé quina és. És veritat, surt genial!

QUIM: Voleu callar? La pel·lícula ja ha començat.

MIQUEL (a l’Oriol): Si si, ja callem

ORIOL: Jo la recordo a aquella pel·lícula d’acció que va fer amb en Brad Pitt. Vaig estar tota l’estona bavejant al cinema amb aquelles cames, aquells pits, aquells llavis...

MIQUEL: És veritat, els seus llavis. Si pogués quedar-me amb una part del seu cos, no sabria si quedar-me amb els llavis o amb els seus enormes pits.

ORIOL: Doncs jo ho agafaria tot. D’una mossa com aquesta no se’n pot desaprofitar res.

QUIM: No penso tornar a dir-ho. Vull veure i escoltar la pel·lícula.

ORIOL (a en Quim): Va Quim, no t’enfadis. Segur que penses igual que nosaltres.

QUIM: No tinc una altra cosa a fer que posar-me com si fos un adolescent de 15 anys a parlar sobre els pits tan ben posats de l’Angelina Jolie.

MIQUEL: Ahà! Tu també ho creus.

QUIM: Bah! Deixeu-me tranquil i calleu d’una vegada.

ORIOL (de nou a en Miquel): Doncs si la Jolie es plantés a casa meva, en menys de 10 segons ja tindria fetes les maletes de la novia.

MIQUEL: Jo en menys de 5. És el desig sexual de qualsevol home. No li diria que no per res del món. És més, si pogués, pagaria per una nit amb ella.

ORIOL: És veritat. Si jo pogués faria realitat totes les meves fantasies sexuals amb ella.

MIQUEL: Només de pensar-hi, em poso...

QUIM (interromp l’Oriol): D’acord, ja està bé colla de depravats, pervertits i degenerats. Calleu d’una vegada! Estic fart que sempre que anem al cinema us passeu tota la pel·lícula comentant lo bones que estan les actrius que hi apareixien. Són persones. No són objectes sexuals que pugueu controlar al vostre plaer. Els hi heu de tenir respecte, a totes. Em sembla increïble que hagueu de conèixer a les actrius pels seus dots físics i no pels seus dots professionals. I sí, es cert que l’Angelina Jolie és molt atractiva, però això no us dóna dret a tractar-la com si fos un tros de carn al que volguéssiu donar, ansiosament, una mossegada. És una actriu important i distingida. Així que no heu de parlar d’ella tan llibertinament.

MIQUEL: Has acabat Quim?

QUIM: Sí.

ORIOL: Doncs calla ja i deixa’ns veure la pel·lícula, que ja surt la Jolie.

MIQUEL: Mira-la Oriol! Quines cames...

ORIOL: Quins pits...

MIQUEL: Quins llavis...

ORIOL y MIQUEL (a la vegada): Quina tia!

QUIM (a si mateix): Increïble. Panda de depravats, pervertits i degenerats.

EL GOVERN IMPULSARÀ NOVES MESURES PER ACABAR AMB LA CRISI DE LA DONA EN EL MÓN DEL CINEMA

El govern espanyol es va comprometre ahir a l'acte d'inauguració de la I Trobada Internacional de Dones de l’Audiovisual, organitzada per la CIMA (Asociación de Mujeres Cineastas y de Medios Audiovisuales), a impulsar al màxim tot un seguit de mesures per fomentar i ajudar el sector femení dins del món audiovisual.

María Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta del Govern, va destacar que la creació audiovisual a Espanya està majoritàriament en mans masculines. A més a més, va puntualitzar que avui dia les directores no passen del 13 per cent del total. A fi que aquesta situació canviï, el Govern impulsarà al màxim les mesures que ja estan establertes dins de la nova Llei del Cine, com la concessió d’ajudes a productores que fomentin la incorporació de dones. També es crearà una secció específica dins del ‘Centro Nacional de las Artes Audiovisuales’, i un premi per tal de reconèixer la trajectòria professional d’aquelles dones que ja han destacat en aquest món. S'han de prendre mesures ja que, segons la vicepresidenta, la situació actual suposa 'una bretxa massa gran per una societat moderna i avançada com l'espanyola'.

La situació de la dona en el món del cinema és molt precària; de fet, el 90% del cinema espanyol està realitzat per homes i només una de cada dues dones ha aconseguit fer més d’una pel·lícula. No obstant això, el 55% dels joves que al 2007 van acabar els seus estudis al sector audiovisual eren dones.

La CIMA, organitzadora de la trobada internacional esmentada, és una associació que reuneix a més de 100 dones professionals per tal de fomentar una presència equitativa de la dona en el sector de l’audiovisual.

Dones al cine

Buscant pel·lícules per Internet he trobat el següent: "Pretty Woman: la pèl-roja i la Grifos aquella, la rossa, estan genials”. Tot seguit posava que aquesta opinió havia estat avaluada com a “molt útil” per diversos membres de la Web en qüestió. No entenc com pot ser que es consideri “molt útil” una opinió on se substitueix el nom de la reconeguda actriu Julia Roberts per “la pèl-roja” i on es parla d’una tal Grifos que ni tan sols existeix com a tal; això sí, sabem que és “la rossa”.

He recordat l’argument de Pretty Woman i no m’ha faltat gaire temps per adonar-me que no és més que una altra pel·lícula d’aquelles en què surt la típica dona estereotipada. Es tracta d’un altre film que parla de la dona que somia “el seu príncep blau de conte de fades”.

Quantes pel·lícules hem de veure per adonar-nos de com s’ha fet servir la dona al cinema? Estem cansades de veure “la dona com a objecte de desig”, “la dona sotmesa a l’home”, “la dona reprimida” o a vegades fins i tot “la dona que no pensa”. És que hi ha una crisi de creativitat i imaginació entre els directors de cinema?

I tot i així el més trist és que aquest tipus de pel·lícules acaben essent les que tenen més èxit. Moltes noies, encegades per l'enorme influència del cine i la televisió, acaben acceptant aquesta equívoca reputació que els medis acostumen a donar. No cal passejar-se gaire per veure quantes noies volen assemblar-se a la noia d’aquella pel·lícula que, tot i ser reconeguda oficialment com una gran inútil i sense cervell, és rematadament guapa i té uns pits enormes.

Les dones volem més pel·lícules com Verónica Guerin, Million dollar baby o Thelma i Louise que parlin de noies lluitadores, noies capaces de fer qualsevol cosa, noies que protagonitzin papers que engrandeixin la concepció femenina de la societat i no que la redueixin a un objecte purament estètic que més val que estigui callat. Ja hem estat callades prou temps.

Exemple d'un paper de dona forta a Million Dollar Baby



Escena de la pel·lícula Pretty Woman on la dona està sotmesa a l'home